Des de la meua finestra. Una invitació de Manolo Laguillo

“La fotografia s’ha fet servir des dels seus inicis per a prestar atenció al que es té més a prop. Niépce, Daguerre i Fox Talbot, els seus inventors més coneguts, van gastar d’entrada el que tenien més a mà, el seu entorn immediat. La fotografia més antiga que coneixem la va fer Niépce en 1826-27 posant la càmera a l’ampit de la seua finestra:

 

 

Una de les primeres de Fox Talbot, feta en 1835, representa la retícula d’una de les finestres de sa casa:

 

 

I esta de Daguerre, realitzada en 1839, mostra una vista des de dalt del Boulevard du Temple de París:

 

 

A partir d’aquests primers treballs dels inventors de la fotografia són incomptables les imatges que s’han fet des de finestres, fins al punt que es podria escriure una història de la fotografia amb aquest punt de vista, aquest tema, com a fil conductor.

La meua proposta és que et claves en aquest corrent, i que faces fotografies d’aquesta manera. A continuació, pots publicar-les a les teues xarxes socials amb el hashtag #DesdeMiVentanaBG, o enviar-les per missatge privat a les xarxes de Bombas Gens (Facebook, Twitter i Instagram).

Les fotografies haurien de ser interessants no només pel que representen, sinó també per com utilitzes el mitjà fotogràfic. No cal, en definitiva, que el que es veu des de la teua finestra siga atractiu perquè la teua fotografia ho siga.

D’entre totes les fotografies que envieu escolliré les que em semblen més representatives, i aquesta selecció es publicarà al web i xarxes de Bombas Gens amb els meus comentaris. Animeu-vos a participar en aquest joc. Estic segur que ens divertirem molt”.

Manolo Laguillo

---

RESULTAT

Em resulta difícil escollir d’entre aquest mig centenar de fotografies la millor, perquè sabent les circumstàncies en què s’han fet, totes sense excepció expressen el desig d’eixir de les quatre parets de casa. Amb tot, les que més m’interessen són les de:

YOLANDA SEVADILLA perquè s’ajusta exactament a la primera fotografia de la història, la que fa Niepce des de la finestra del seu estudi de les teulades que té a prop. A més m’agrada que torça la càmera, perquè amb això mata dos pardals d’un tir: d’una banda amplia l’angle de visió, i per l’altre inclina ‘a sac’ l’horitzó, convertint un error molt comú -si ens fixem, en pràcticament totes aquestes fotografies l’horitzó està caigut- en una cosa deliberada i conscient.

 

SIENA BOTELLA perquè aprofita la ubicació de sa casa, en aquest carrer que dóna al camp, per fotografiar-lo: ahí és on vol anar… tan a prop, i alhora tan lluny.

 

LORENA PASCUAL perquè és la més rica en contingut. Però el mèrit, en realitat, no és pròpiament fotogràfic, sinó de qui va saber instal·lar-se en una casa amb una finestra que té tan gran vista. Aquesta fotografia m’interessa pel que ensenya.

 

JULIO BALAGUER, en canvi, juga al contrari: tancant els porticons ens amaga a propòsit una vista que segurament no està gens malament. D’aquesta manera aconsegueix despertar la curiositat en l’espectador.

 

EVA HARRINGTON. Les seues dos fotografies també són interessants. Supose que està al centre històric, i això és sempre un plus. Jo n’haguera fet altres mirant en la direcció oposada del carrer, és a dir, tenint la pròpia façana a la dreta.

 

@RELOJES_BLANDOS. Quina llàstima que no s’incloga el marc de la finestra, i que li falte definició…

 

@PHOTOCARLSGRAPHY. Perquè la seua contraposició de la lluna i el sol forma un díptic difícil per intrigant.

 

@XAVIERMOLLA posa allò de fora dins de casa, de la manera que sigua. Per això aquesta és la fotografia més enigmàtica i difícil. Aquesta m’interessa per com aconsegueix convertir en interessant una cosa, o siga, per com ensenya el que ensenya.

---

MANOLO LAGUILLO (Madrid, 1953)

Catedràtic de fotografia en la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Comissari d’exposicions. Professor convidat en la Hochschule für Bildende Künste de Braunschweig, Alemanya, entre 1986 i 1992. Vàries de les seues obres formen part de la Col·lecció Per Amor a l’Art.

Va estudiar Filosofia i Germàniques en la Universitat de Barcelona. La seua tesina de llicenciatura (1984) va versar sobre Walter Benjamin, i la seua tesi doctoral (1987) sobre el concepte de l’autoria a la fotografia. La seua trajectòria fotogràfica comença al voltant de 1975 i s’estén sense interrupció fins l’actualitat.

D’entre les seues més de quaranta exposicions individuals cal destacar la que dedica al MACBA en 2007 (Barcelona 1978-1997), i la de 2013 al Museo ICO de Madrid (Razón y Ciudad), a més de les realitzades a la Galeria Casa Sin Fin (Madrid i Càceres) entre 2013 i hui. Els seus treballs fotogràfics més recents són en Japó (2014), Lavapiés (2014), Las Provincias (2014-2015), de Montcada al mar: un levantamiento del Besòs (Colegio de Arquitectos de Catalunya, 2016-2017), i Región (MUSAC / FCAYC, León, 2017).

L’interés de Manolo Laguillo per la tècnica i la filosofia de la fotografia, l’ha portat a escriure quatre llibres que van contribuir a emplenar diversos buits bibliogràfics.