Amb este text entaulem una conversa amb l’arquitecte responsable del disseny de la fàbrica de Bombas Gens. Cayetano Borso di Carminati ens parla a través d’algunes de les seues obres de les tendències més presents en l’arquitectura valenciana dels anys 30, en una entrevista imaginada per Cristina Montiano, mediadora de patrimoni.
Obrint la gran porta de fusta s’arriba al vestíbul. Deixe al darrere les fonts de ferro i dubte un moment cap a quin costat anar. El terra es balanceja, però ho ignore i obric una altra porta, quasi dissimulada en la decoració, a mà esquerra. La llum es redueix i em trobe en una habitació molt més xicoteta del que esperava. Veig a un home assegut al costat d’un dels finestrals rectangulars que donen a la façana. Me l’imagine amb vestit i amb bigot, un maletí dels que duen portafolis recolzat al silló. M’hi acoste:
Cristina Montiano: Senyor Borso di Carminati?
Cayetano Borso di Carminati: Cayetano Borso és suficient. No acostume a usar eixa segona part.
Sempre m’ha semblat un cognom molt curiós, molt musical. Em resulta impossible dir-lo de cor, però vosté no ho diu per complet. A què es deu?
Bé, supose que perquè sona un poc llarg. O perquè pot sonar a més d’un cognom. Però pense una cosa, en tinc un més! Sí, González. Un d’ací, un d’allà.
Va nàixer vosté a València, senyor Borso? Com la recorda?
Sí, al sí d’una família acomodada, com es sol dir, allà pel 1900. Però alguns dels meus avantpassats van vindre d’un poc més lluny. Emigraren de Gènova a Màlaga. No sé exactament en quin moment el meu avi, que era militar, acabà a València. A mi és una ciutat que em va atraure des del principi: en plena expansió, vibrant i plena de gents molt diferents. Cadascú necessitava un lloc, un negoci o un lloc per entretindre’s, així que per a un arquitecte hi havia moltes possibilitats.
Edifici de la Unión y el Fénix Español (E. Bona, 1927-1931)
Però estudà a Barcelona, en l’Escola d’Arquitectura.
Fins el 1925 que em vaig graduar. Allà vaig conéixér Eusebi Bona, em vaig formar amb ell, el seu estil era molt clàssic. Sempre que passe per davant de l’edifici de la Unión y el Fénix, davant de l’estació, me’n recorde del seu.
Es veritat! Hi ha un altre de la mateixa empresa a Barcelona i són molt semblants. I clàssics són! Plens de motlures complicades i columnes gegants. Impressionen.
Clar, per això els dissenyaren així! Amb una empresa tan important darrere, la seu no podia ser menys. Si no, que li ho diguen a Goerlich… Va projectar un gratacels modern per al Banc de València, però cal fixar-se en què busca el client. En aquella època era vital adaptar-se. Els dissenys no només havien de ser funcionals, havien de transmetre els valors i la posició social del client, així que s’escollia d’entre tot el catàleg de formes i maneres de concebre un edifici. I hi havia de tot en una mateixa ciutat!
Avantprojecte no realitzat per al Banc de València (F. J. Goerlich, 1929)
O en la trajectòria d’un arquitecte.
Quan entrava una nova tendència, no abandonàvem la resta tot d’una. No es passaven de moda, sinó que cadascuna funcionava per un propòsit diferent. Així és com vaig intentar veure l’arquitectura en eixe moment. Com un manual immens, formes diverses, que revisava per triar la que més em convenia. Per a encàrrecs de classe alta, agradaven els materials nobles i el luxe. Per a vivendes més humils com les de La Previsora, que s’encarregaren en Patraix, una cosa més senzilla, no exempt de decoració, però amb un enfocament més pràctic i racional.
Grupo residencial La Previsora (C. Borso di Carminati, 1927-1940)
Les diferents tendències no estaven enfrontades, com assenyalava abans. Les combinà en alguna obra?
Va haver-hi encàrrecs complexes, com el cas de la fàbrica del meu bon amic Carlos Gens. Es tractava d’un espai industrial, clar, però també d’un negoci on podien dirigir-se els clients. Comptavem amb usos molt diferents de cadascun dels espais i va ser molt útil aprofitar allò que cada estil oferia. Don Carlos, que sempre tenia molt clar el que volia, buscava una imatge moderna i diferenciada per al seu negoci. Podíem atraure mirades amb la façana i potenciar la novetat de l’empresa alhora. Geometria, línies rectes, contrast dels taulells a cara vista amb la paret llisa… Tot això es corresponia amb la moda del moment, l’art déco. L’interior era molt diferent, utilitari i sobri, doncs es buscava que no donara problemes a l’hora de fondre i produïr. Aconseguírem resoldre eixa combinació d’estils amb una obra molt bonica segons la família propietària.
Aleshores, el criteri es basava en el client?
Solen tindre la última paraula. Però cal tindre una cosa en compte: el què diran. Jo em preguntava, què percebrà la gent quan veja este edifici? Quins valors anem a publicitar? Per exemple, vaig rebre un encàrrec per a un cinema en els anys 30 i, llavors, anar al cinema era una de les activitats d’esplai més modernes. Em semblà que el més indicat, per al Rialto, era utilitzar també eixa tendència innovadora que ens arribava d’altres països, just com el cinematògraf. Tot i que ens referíem com a decó, clar; es coneixia com estil 1925.
Cinema Metropol (F. J. Goerlich, 1934)
No fou l’únic cinema en eixa líniea: el Metropol, el Capitol… Un cinema, vivendes, un club social… potser siguen els encàrrecs més famosos, però en la seua trajectòria s’aprecia que va fer de tot. De quina tipologia va disfrutar més?
Els blocs de vivendes eren un encert segur, clar. Però vaig disfurtar molt dos exemples un poc aïllats de la meua carrera, per la novetat que em va suposar el treball, trobe. Un seria, sense dubte, el Mercat de la Verge de la Valvanera, amb Rafa Contel. En un mercat no hi ha volta de fulla: la mobilitat és clau. Així, ens centràrem en estructurar-lo a base de naus longitudinals i, a partir d’això, distribuir les diferents parades. El que era particular d’este encàrrec és que era complementari a un complex d’habitatges, també senzilles, en les que semblava enclavar-se.
Mercat de la Verge de la Valvanera (C. Borso di Carminati y R. Contel, 1961)
S’assembla al disseny de la fàbrica: utilitari, pràctic… Però hauré de visitar-lo, perquè en la meua imaginació el retrate un poc laberíntic. Quin seria l’altre encàrrec amb què es quedaria?
L’altre seria Las Arenas. Valècia comptava llavors amb molt poques piscines i realment m’interessà col·laborar en eixe projecte. L’edifici per a la piscina i els vestuaris eren de Luis Gutiérrez Soto i jo vaig encarregar-me de la direcció de les obres. Se li donà un aspecte racionalista, totalment funcional. Suposava simplificar al màxim, però l’austeritat transmiteix tant com la profusió de decoració.
Modernitat, tecnologia, avançaments… La forma de vaixell que té l’edifici et porta a pensar en tot això.
És semblant al que es pretenia amb els remats escalonats o en forma de torre. Buscàvem el far, una confiança en el futur que ens prometia no estavellar-nos amb cap penya-segat. En aquells temps això era el que simbolitzava els gratacels. I en aquells temps, bé, tots intentàvem ser… o, transmetre, modernitat.
Cayetano Borso di Carminati González (València 1900-1972) va estudiar arquitectura en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, graduant-se en 1925. Va rebre els primers encàrrecs a València a partir del 1928, combinant estils regionalistes amb línies geomètriques i marcades, característiques que poden veure’s en projectes com el de la Casa Navarro (1928) i l’Edifici Barrachina (1929). Avançats els anys 30, tendeix a una decoració i formes basades en l’art decó, aportant un aspecte senzill i modern a immobles com la f’abrica de Bombas Gens (1930), el cine Rialto (1935) o l’Edifici Vizcaíno. Al llarg de la seua trajectòria com a arquitecte, a més, treballarà amb una varietat de tipologies des de vivendes i mercats a espais industrials i d’esplai, triant per a cadascuna d’elles entre diferents estils i decoració, en ocasiones combinant-los.
Imatge de portada: Frank Gómez ©
- COMPARTIR
