ACTIVITAT

Kit d’aproximació cultural al celler de Bombas Gens

DADES
PRÀCTIQUES

En #BombasGensVirtual trobaràs propostes d’activitats i iniciatives durant el període #QuedatACasa. Segueix-nos a Instagram, Facebook i Twitter!

Fent l’ullet a les recomanacions que diferents diaris digitals ens proposen estos dies, en Bombas Gens Virtual volem oferir-te una selecció de continguts culturals per a poder fruir, des de casa, del context històric de l’alqueria descoberta durant la rehabilitació del centre d’art i el celler de finals del segle xv. Et proposem un llibre, un disc, una pel·lícula, un còmic i un parell de videojocs.

Una activitat d’Eva Bravo,
de l’equip de mediació de Bombas Gens Centre d’Art


 

UN LLIBRE
El llibre del Coch del Mestre Robert

Albergines a la morisca, arròs en cassola al forn, potatge modern, tellines en cassola o carabasses espesses amb caldo de carn són alguns dels plats que hi ha en el receptari, basat en aliments i condiments usuals en el territori valencià. Llegir-lo ens pot aproximar tant als cultius com al paisatge de les hortes periurbanes de la València dels segles xv i xvi.

El va escriure a mitjan segle xv Robert de Nola –més conegut com a mestre Robert–, però no és fins a 1520 que s’edita per primera vegada a Barcelona amb el títol Libre de doctrina pera ben servir, de tallar y del art de coch, ço es de qualsevol manera de potages y salses. Compost per lo diligent mestre Robert, coch del Serenissimo Senyor Don Ferrando Rey de Naples. Tot i que fa sis-cents anys de la primera publicació, continua sent un dels documents més interessants sobre la cuina catalanoaragonesa en l’època renaixentista.

Mentre Nola recopilava les receptes en el seu llibre, el cap i casal es trobava en un procés d’esplendor econòmica i cultural que va tindre el reflex en les alqueries senyorials. La nostra alqueria, coneguda més avant com a l’alqueria d’en Comeig, és un exemple d’eixes cases senyorials que funcionaven com a segones residències de les famílies nobles de la ciutat: amb vivenda principal en la planta primera i amb les zones de faena i magatzem situades en la planta baixa. En un moment en el qual el pa i el vi són els eixos centrals de l’alimentació, podem imaginar el tràfec d’odres i gerres emmagatzemats en el celler subterrani, amb prou vi com per a omplir les copes dels senyors durant els banquets al saló de la planta noble.

I de com s’havia de mesurar el vi en taula, el mestre Robert també ho il·lustrava: «Primerament tu pendras aquella taça ho copa ho algun altre veixell a hon lo ten senyor acostuma a beure: e aquell rentaras ab diligencia de manera que sia ben net e metras hi dintre lo vi e la ma aportaras mes alta que lo nas. e aço dich perque per uentura pories esternudar: e podria caure alguna cosa dins la tassa ho copa».

 

 El llibre del Coch. Mestre Robert. Edicions Curial, 1996.

 

UN DISC
Lucretia Borgia, de Capella de Ministrers

«Apodereu-vos de la deformitat moral més vergonyosa i més repugnant, col·loqueu-la on puga ressaltar millor, això és, en el cor d’una dona, amb totes les condicions de bellesa física i de grandesa real, que donen més lluentor al crim […]» Així és com Victor Hugo retrata en el pròleg de l’obra Lucrèce Borgia (1833) el personatge principal, fent augmentar la llegenda negra d’esta important dama de la història del Renaixement. Una llegenda que ja havia iniciat en el segle xvi Francesco Guicciardini en Storia d’Italia, obra en la qual es publicaren les primeres fake news, notícies falses, contra Lucrècia i amb la qual començà una tendència que va crear escola.

En els darrers anys, han sigut diversos els historiadors i estudiosos que s’han esforçat a despullar de faules i mentires la memòria de Lucrècia Borja per a acostar-se a la veritat històrica de la seua família. Entre ells, l’antropòleg, reconegut, i escriptor valencià Joan Francesc Mira, que ha ajudat a descobrir una dona culta i erudita. «Instrument de la política paterna, Lucrècia Borja va passar a formar part de la llegenda negra com a encarnació de la perversitat femenina. No ho mereixia», assegura Mira en el llibret del disc que Capella de Ministrers dedica a la filla del papa Alexandre VI.

La formació de música antiga Capella de Ministrers, amb la direcció de Carles Magraner, va voler retre un homenatge musical a Lucrècia Borja quan se’n complien els cinc-cents anys de la mort (l’any 2019). Amb el disc, el que fa cinquanta-huit de la formació, volen reivindicar la figura d’esta dona que, una vegada fora de les influències i del control de son pare i dels germans, va poder fer una vida dedicada a la cultura i les arts. El programa de Capella de Ministrers es basa en la música coetània a Lucrècia, ens immergix en el context històric i en la vida quotidiana de l’època. A través de les vint-i-una peces musicals que componen el disc Lucretia Borgia, es fa un repàs a la vida d’esta dona del Renaixement, amb blocs musicals organitzats de manera cronològica (1480-1519): des del naixement del mite a Roma fins a la mort a la cort de Ferrara, i incorporen peces també del cançoner valencià de finals del segle xv, com Dindirindin, La Dama d’Aragó o Folies de les Caterines.

Les peces les interpreten el director de la formació, Carles Magraner, amb els músics David Antich, Sara Águeda, Robert Cases i Pau Ballester, i la soprano Elia Casanova, el contratenor Hugo Bolívar, el tenor Jorge Morata i el baríton Pablo Acosta.

 

Lucretia Borgia. Capella de Ministrers, 2019. Disponible ací.

 

UNA PEL·LÍCULA
Il mestiere delle armi (L’ofici de les armes) d’Ermanno Olmi

Si busques una pel·lícula d’acció i aventures, amb batalles campals entre cavallers d’una host o altra, en la pel·lícula d’Ermanno Olmi no en trobaràs. Dels cent minuts que dura, a penes n’hi ha quinze de combat. «Al cine, si vull mostrar un arbre, busque l’arbre real. Si vull mostrar un cotxe –o una casa o un carrer–, isc amb la càmera i no pare fins a trobar-ne. I si necessite un ferroveller que es guanya la vida buscant restes de metall de la Guerra Mundial en les muntanyes… busque algú que faça eixa faena.» Eixa cerca fa que Olmi utilitze en les pel·lícules un llenguatge que va del documental més pur a un ús exquisit de la fotografia.

El cine d’este director italià, mort en el 2018, és rigorós des del punt de vista formal i molt precís en la reconstrucció històrica. En Il mestiere delle armi –estrenada l’any 2001– aconseguix recrear imatges del context cultural i polític d’Itàlia en 1526, plena d’intrigues, sospites i traïcions. Una època extremadament contradictòria, en la qual l’esplendor cultural conviu amb la brutalitat quotidiana.

A través d’una narració circular ben interessant –per la qual cosa no revelem cap fet essencial de la pel·lícula quan s’esmenta la mort del protagonista–, Olmi recrea els últims dies de vida de Giovanni de Mèdici. La trama se situa quan les tropes pontifícies del papa Climent VII, amb la capitania del jove condotiero, intentaven frenar l’avanç cap a Roma dels lansquenets alemanys de l’exèrcit de l’emperador Carles V.

En un pla zenital, veiem el fèretre de Giovanni de Mèdici, mort per la bala d’un canó. Davant d’ell, una desfilada de persones li mostren respecte i el menyspreu cap a l’ús d’una arma que canvia la manera de fer la guerra. És el final d’un temps, la fi del Renaixement i el començament de l’Europa moderna, de Maquiavel, dels avanços tècnics aplicats a la guerra i de noves regles de joc en un continent en canvi constant.

La pel·lícula és, sens dubte, una obra de les denominades «d’autor»: una al·legoria d’un temps en el qual la lentitud de la narració es veu compensada per la qualitat tècnica de la pel·lícula. La fotografia d’Olmi posa moviment a la bellesa de pintures renaixentistes, mostra una successió d’estampes amb una composició i un enquadrament que recorden algunes escenes dels millors mestres de l’Alt Renaixement italià.

 

Il mestiere delle armi, Ermanno Olmi, 2001. Disponible en el videoclub Stromboli

 

UN CÒMIC
Tirant lo Blanch. El rei ermità, de Santi Tena

Finals del segle xv, moment en què es construïx el celler recuperat en Bombas Gens Centre d’Art. València era llavors una de les ciutats europees més rellevants pel que fa a comerç i cultura. El quatre-cents havia sigut el Segle d’Or valencià, amb l’aparició de figures literàries com Joan Roís de Corella, Ausiàs March, Isabel de Villena i el mateix Joanot Martorell. En eixe context i al mateix cap i casal, es publica en 1490 Tirant lo Blanch, que arribà a ser l’obra més representativa de les lletres valencianes.

Gràcies al reconeixement de Cervantes en el Quijote, com «el millor llibre del món», l’interés pel Tirant ha sigut constant, amb gran profusió d’edicions i adaptacions il·lustrades. I com a mostra, només s’han de veure els còmics generats a partir de la figura de l’heroi de Martorell. A principis dels anys setanta, Jordi Bulbena en va publicar una versió pop en Cavall Fort; Sento Llobell (integrant de la Nova Escola Valenciana) en va publicar una adaptació a principis dels noranta en Noves aventures d’en Tirant; l’any 2006, Jesús Huguet en va fer una altra adaptació; en el 2008 ix una altra edició d’SM amb il·lustracions de Miguel Porto. Més tard, l’any 2019, l’editorial Bruguera va recuperar l’adaptació al còmic de Jaume Marzal, publicada en quatre volums en 1982.

Una aproximació original és la de Santi Tena, de l’any 2007, publicada per Ruzafa Show. Es tracta del primer dels set volums que l’autor havia pensat fer, en el qual Tena fuig del concepte de «sinopsi il·lustrada» per a seguir «fidelment l’estructura narrativa de Martorell, però adaptant-la al segle xxi». Des del punt de vista gràfic, l’adaptació arreplega «des de la claredat d’Hergé fins als cridaners còmics americans de superherois».

Tena va abordar l’adaptació com un projecte vital d’investigació sobre la figura de Tirant lo Blanch, que acabà en tesi doctoral. «Si Martorell va recórrer a tota classe de plagis i referències del seu temps, ací es proposa fer el mateix amb les del nostre. Si Martorell utilitza varietat d’estils literaris per a conformar l’obra, ací es proposa l’ús de diversos estils gràfics per a aconseguir un caràcter similar referent als aspectes visuals del còmic».

 

Tirant lo Blanch. El rei ermità. Santi Tena. Editorial Ruzafa Show, 2007.

 

UN PARELL DE VIDEOJOCS
Europa Universalis IVAssassin’s Creed II: Brotherhood.

Si t’encanta la història i el subgènere de «Gran Estratègia», pot ser que conegues el videojoc Europa Universalis IV; no apte per a qui tinga poca paciència o a qui li agraden les partides ràpides.

L’àmbit cronològic que abasta –que coincidix amb bona part de la vida del celler de Bombas Gens Centre d’Art i l’alqueria– se situa entre 1444 i 1820 i pots manejar qualsevol nació o regne del món: des de l’economia, la inflació, la cultura de cada regió, el tipus de govern… I tot a temps real. Paradox, el desenvolupador del joc, l’ha definit com un gran sandbox, en el qual no hi ha cap objectiu predefinit, només els que tu establisques.

L’amplitud cronològica i la documentació rigorosa sobre aspectes històrics fa que siga el videojoc favorit de molts docents que hi troben una eina fantàstica per a conéixer la història d’una manera activa i creativa a les aules.

Això sí, només està disponible per a PC i la versió que hi ha traduïda al castellà no és del tot òptima. Un altre factor a tindre en compte és el preu, tant del joc com dels molts continguts descarregables que hi ha.

Si t’estimes més més acció i jugar des de la consola, la proposta és Assassin’s Creed. En este cas, ens interessem especialment en versions antigues de la saga: Assassin’s Creed II i Brotherhood, on l’acció transcorre en escenaris de ciutats espanyoles i italianes durant el segon papat dels Borja. Seguim les aventures d’Ezio Auditore da Firenze, un assassí florentí, per a crear una ficció on interactuar amb personatges com Maquiavel o Leonardo da Vinci, encara que amb les seues històries modificades per a adaptar-les a la trama que proposa la saga.

«El videojoc Assassin’s Creed Unity pot ajudar a reconstruir la catedral de Notre Dame». Titulars semblants es van poder llegir a l’abril del 2019, després de l’incendi que va assolar part de la seu parisenca. És una mostra de l’interés que demostra la saga per la recreació arquitectònica de les ciutats on transcorren les aventures dels seus protagonistes, cosa que ha arribat a ser-ne el senyal d’identitat.

En la companyia Ubisoft necessitaven documentar-se sobre l’època entre 1476 i 1503, tant per al disseny de personatges, com per al modelatge 3D i el disseny de jugabilitat. Per a fer-ho, van rebre assessorament de professionals de l’àmbit acadèmic, com l’especialista en el Renaixement Margaret Meserve o l’arquitecta Mª Elisa Navarro, de la Universitat McGill de Montreal. Però l’«autenticitat» que aconseguixen recreant entorns i ambients no necessàriament implica sempre «veracitat». S’ha de tindre en compte que es tracta d’una ficció: la situació de la major part d’edificis i alguns aspectes purament arquitectònics queden condicionats a la jugabilitat característica de la saga, que implica el parkour. Per això, fan falta parets amb molta textura o augmentar les altures de les vivendes perquè Ezio puga escalar.

És clar que no hem de buscar-hi rigor històric, però Assassin’s Creed és, sens dubte, una de les sagues en què l’arquitectura i el desenvolupament mostren més interés pel patrimoni edilici i l’ambientació dels personatges.

 

Europa Universalis IV, Paradox, 2013 (últim dcl, 2019). Disponible en plataformes: PC/Mac/Linux.

Assassin’s Creed II i Assassin’s Creed: Brotherhood, Ubisoft, 2010. Disponible per a les plataformes PlayStation 4, Xbox One, PlayStation 3, Xbox 360, Microsoft Windows, Mac OS.

  • COMPARTIR

ET POT INTERESSAR

ACTIVITAT

Totes les propostes de Bombas Gens virtual

LLEGIR MÉS
ACTIVITAT

31.10.2020

Ds

Déco: art i màrqueting per a la fàbrica

LLEGIR MÉS
ACTIVITAT

01.11.2020

Dg

Itinerari familiar al jardí de Bombas Gens i a l’exposició «Botàniques»

LLEGIR MÉS