Píndoles de patrimoni. La font en l’Art Déco

En primer lloc, què entenem com a art déco? És un terme que fa referència a l’estil decoratiu que hi hagué durant els anys vint i trenta del segle passat, que afectà totes les arts i l’estil de vida quotidiana: des de l’arquitectura fins al mobiliari i la moda. Durant molt de temps, també va ser denominat «estil 1925», un any que marca el tret d’eixida de la popularització del dit art a partir de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes que es va fer a París llavors.

Charles Loupot, cartell promocional de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes de París (1925).

L’art déco es va caracteritzar per la creixent simplificació de les formes decoratives, fugint dels motius i temes d’estils passats. Els autors buscaven originalitat, exotisme, geometria i, sobretot, la modernitat d’un món a tota velocitat, en el qual el progrés industrial i tecnològic havia d’ajudar a deixar arrere la desolació que s’havia viscut en la Primera Guerra Mundial. Una època que es coneix com l’etapa d’entreguerres, tot i que els «bojos anys vint» és una referència més popular en l’actualitat. L’ambient de confiança, evasió i prosperitat es va estendre per Europa i els Estats Units, cosa que es reflectia en els gratacels, el jazz i les flappers (el nou arquetip de dona independent i entusiasta que balla, conduïx i porta el pèl tallat a la garçon).

Un dels motius més repetits de l’art déco van ser les fonts, en resposta a eixa atmosfera de riquesa i progrés. Es desitjava que l’aigua no deixara de brollar de la font mai, és a dir, que la prosperitat s’estenguera i la recuperació econòmica i social es consolidara. Ja abans de l’exposició internacional de París, se’n troben exemples en alguna decoració, com ara, en les portes del Madison Belmont Building (1924) a Nova York.

Detalls de les portes, disseny d’Edgar Brandt, del Madison Belmont Building (Whitney Warren i Charles Delevan Wetmore, 1924, Nova York)

Va ser la mostra de 1925, no obstant això, la que va consolidar el símbol. Una font en forma de torre de cristall i llum, disseny de Lalique, ocupava una posició central en l’avinguda entorn de la qual es disposaven els diferents pavellons. De la mateixa manera, el dit motiu era protagonista de peces decoratives o mobiliari, com el cas del paravent que dissenyà Edgar Brandt.

Vista de l’Exposición Internacional de París (1925) / Edgar Brandt, Oasis (ca. 1924)

Orfebre i dissenyador, sovint col·laborà amb arquitectes i va participar en la creació d’una de les entrades principals a l’exposició parisenca, que presentava reixes amb motius de fonts i ones d’aigua, així com unes motlures que simulaven la mateixa forma geometritzada.

Henry Favier, A. Ventre i Edgar Brandt, Entrada d’honor (1925; París) / Cayetano Borso di Carminati, Detall de la porta principal de Bombas Gens, actual centre d’arte (1930; València)

Unes escultures que recorden les que més tard coronaren la frontera principal de la fàbrica de Bombas Gens, que dissenyà en 1930 l’arquitecte valencià Cayetano Borso di Carminati. No és l’única presència del dit motiu en el nostre edifici. El símbol de la font es repetix per tota la decoració exterior de la fàbrica: les mateixes motlures esquemàtiques coronen les pilastres fins i tot en la senzilla frontera posterior, una àrea que donava a l’horta; i formes corbes més estilitzades ocupen posicions protagonistes sobre la porta principal o en les reixes que decoren els accessos tant a la fàbrica com a la casa adjunta a l’empresa, on vivien les famílies del gerent i el conserge.

Cayetano Borso di Carminati, detalls de la fàbrica de Bombas Gens (1930; València)

La proliferació del motiu de la font en la decoració de la fàbrica respon a tres significats. D’una banda, Borso di Carminati demostra conéixer l’estil que estava de moda en els anys trenta en utilitzar-ne un dels motius característics. D’altra banda, la font s’havia vist com una metàfora del progrés i la riquesa, per la qual cosa usar-la convida a confiar en la prosperitat de l’empresa que llavors començava a expandir-se a partir del negoci familiar dels Gens. Finalment, el recurs també suggerix una estratègia comercial per la relació de les fonts i l’aigua amb el producte que es produïa en el complex industrial: les bombes hidràuliques GEYDA, destinades en la major part a regar horta i facilitar aigua a les vivendes rurals.