Front i fons

Brian Eno, en el llibret del disc On Land: “els paisatges han deixat de ser el teló de fons que serveix perquè quelcom succeïsca per davant; en comptes d’això, tot el que succeeix és part del paisatge. Ja no hi ha distinció entre el front i el fons.”

La pintura, el dibuix i la fotografia fusionaren el front i el fons. Les proporcions, els punts de fuga i altres tecnologies de l’il·lusionisme plàstic aconseguiren produir un espai virtual en què projectar possibles relats. Que una tauleta deixara de ser una fusta per esdevindre en el jardí del paradís és una de les mutacions fantàstiques que no només fa oblidar el component material de la tauleta sinó que projecta la forma d’un espai completament fictici. I així durant molt de temps hem decidit habitar la planitud de la representació artística a través de la nostra contemplació.

La imatge-pantalla va permetre que les formes de la tauleta de fusta es mogueren. Fons i paisatge ja no eren prou, ara es podria jugar amb la dimensió temporal. En la tauleta oblidem la seua qüestió material: ser-fusta. Amb la televisió o el cinema ocultem necessitats elèctriques i altres mil-i-un materials (cintes, ones de ràdio i televisió LED…). El front s’havia apegat al fons, ara el paisatge representat es movia, adquirint temporalitat. L’espai produït entre la suma de tots estos factors produïa la il·lusió: pel·lícula o vídeo.

Una cosa semblant ocorre en un videojoc. Per a l’usuari, el front i el fons no deixen de ser la mateixa pantalla. Amb l’acoble que permeten els dispositius com el ratolí, el teclat o el comandament, ara podem habitar l’espai: ja només mera representació visual, sinó que ara podem navegar-hi.

I així, la tauleta ocultava els nervis i la textura de la fusta, el videojoc oculta tota una sèrie de xicotets punts de color que donen forma als seus paisatges. Els paisatges d’un joc són acumulacions de píxels. Molts quadrats rojos acaben formant la lava d’un volcà, una xicoteta quantitat de píxels són un arbre…