ACTIVITAT

Veus i cossos sintètics

DADES
PRÀCTIQUES

“Hiperespai” és una noció de la física contemporània per al·ludir a un espai que té més dimensions de les conegudes: les tres de la geometria euclidiana més la temporal.

En la Wikipedia vaig trobar açò al voltant del terme “hiperrealitat”:

«La hiperrealitat és una interpretació descompensada de la realitat, creada per nosaltres, que s’admet com versemblant i que arriba a substituir la realitat en què es basà.

La majoria dels aspectes de la hiperrealitat poden pensar-se com “experimentar la realitat a través de l’ajuda de l’altre”, en tant que eixe “altre” és quelcom alié que em suplanta o em supleix. Per exemple, un consumidor de videojocs pot començar a experimentar el seu propi simulacre virtual practicant l’immersió en un món irreal creat per la computadora, i encara que això no és un retrat fidel del que és la vida, per a este consumidor la transcendència del que vertaderament és la vida deixa de presentar-se realment. Alguns casos són més simples: per exemple, en el context de la cultura estatunidenca, la imatge de la lletra “M” de McDonald’s crea una realitat però en realitat no representa res, i el menjar que s’hi produeix no és idèntic ni infinit.»

 

Crec que esta definició podia ajudar-me a entendre més al voltant del treball d’Inma Femenía. Les obres de Femenía són una trobada entre el món digital i la realitat tangent. Els colors de la seua obra Stiffness (2016) poden ajustar-se a esta idea d’hiperrealitat com una interpretació versemblant  i que arriba a substituir a la realitat en la que es basà.

Per pintar la seua obra, Inma Femenía tracta de traduïr els colors dels materials que intervindrà.En el cas dels colors d’Stiffness, l’artista busca el color simulacre de l’alumini dins de la paleta digital dels programes de producció digital. Buscant pels Pantones virtuals de programes com Photoshop decideix com simular el color de l’alumini per posar-lo sobre una superfície d’alumini. El simulacre es plega a la realitat. Com les formes d’Stiffness, els seus colors també son plecs que connecten la realitat tangent del cromatisme de l’alumini amb la realitat digital de les dades que pinten els píxels de la pantalla.

Les obres d’Inma Femenía estan cobertes per colors digitals. Píxels que han oblidat la seua condició de píxel, que s’han convertit en un camp de color que banya les peces d’Stiffness. Una pàtina de pintura que cobreix un metall amb forma abstracta. El metall també ha abandonat la seua condició material i s’ha tornat una làmina amb una forma que nega i resignifica la seua identitat: un material posat al límit.

Un metall que ha deixat de ser metall, un píxel a qui ja no l’importa ser llum i unes obres que semblen voler no ser pintura tot i estar penjades com un quadre.

Coses que volen oblidar la seua condició per tornar-se un post. Tornar-se un després d’haver estat… Realitats més sintètiques i complexes amb una capacitat d’aglutinar i acumular significats. Ocorre una cosa semblant a les veus d’algunes produccions musicals contemporànies: veus processades a partir de filtres per tindre una textura posthumana. Veus que perden la seua condició humana per tornar-se un fil sonor de textura digital que oblida la seua condició essencial.

 

 

Unes textures que fan oblidar-se de la condició original. Processos indentitaris propis d’un context que pretén esdevenir i no viure ancorar a un ser essencial. Si un píxel pot ser un punt en una flama, o una pintura una habitació roja; per què no un home ser dona, una veu sonar robot o un paisatge digital ser real.

  • COMPARTIR

ET POT INTERESSAR

ACTIVITAT

Índex Bombas Gens virtual

LLEGIR MÉS
ACTIVITAT

Bleda y Rosa. Diari de viatge de “Campos de Batalla: Ultramar”

LLEGIR MÉS
ACTIVITAT

Els museus post-pandèmia. Conversa entre Enguita i G. Cortés

LLEGIR MÉS