Finestra

Quan mire per la finestra de Les Verts #2 (2012) em pregunte què més va poder quedar fora del marc. Quins prats quedaren fora? Quants arbres o quantes extensions d’herba? Potser una platja contaminada vista des d’un plànol zenital…

Si en The Red Room Pedro Cabrita Reis construïa una habitació a partir del reflex de la sala d’exposicions, Les Verts #2 és una peça construïda a partir de l’asemblatge de diferents materials. El marc no deixa de fer-me pensar que estic davant una finestra, el propi fet d’estar vegent una pintura em du a pensar en eixa recurrent i gastada frase que tant em desagrada: el quadre és una finestra al món -Déu, odie eixa frase…- En canvi, hi ha tants camins en en esta obra que em porten a ella que necessite preguntar-me si Cabrita pretén jugar a això:

Pedro Cabrita Reis (mentre tira el fum d’un cigar): “Trie els meus materials perquè tenen cert grau de realitat, una duresa que no té res a veure amb el realisme, sinó molt amb l’actitud, la forma, el sentiment. Seleccione materials d’acord amb la temperatura que tenen per mi, d’acord amb els estats d’ànim que irradien. O d’acord amb certa ètica o moral, d’acord amb la seua política. Per a mi, en un sentit polític, el plàstic és molt conservador. És de dretes. No sé per què. El vidre és òbviament un material molt fred, però en trencar-lo i apegar-lo, l’envolte amb una venda, s’escalfa prou. No em veig en una tradició artística particular, sinó que use estos materials per desenvolupar una nomenclatura molt única.”*

Cabrita, aleshores, prefereix no oblidar la vida anterior dels material? Ja em fotria que passara això després d’haver arribat fins ací…

Pedro Cabrita prefereix mirar els materials tal i com són. Aleshores Les Verts #2 és pintura, però pintura mostrant-se com pintura. La veritat és que una fotografia fa poca justícia a esta peça. Estar davant d’ella és veure com la pintura es desapega del fons i es mostra amb tota la seua textura i la seua identitat material. La pintura verda de Les Verts #2 et crida als ulls que no és més que pintura. Perquè en el fons, per molt que sempre hàgem volgut viure apassionadament la il·lusió de la pintura, el reflex dels reis en Las Meninas era pintura, els pètals de Georgia O’Keeffe eren oli o el reflex de l’espill de Berthe Morisot eren pintura.

La pintura de Les Verts #2 vol desapegar-se de la paret, vol deixar de ser teló de fons i paisatge. Ja no hi ha distinció entre matèria i representació. Allò representat és ell mateix.

*STOEBER, Michael. Serene disturbance: a conversation with Pedro Cabrita Reis, Sculpture, Vol 22 Nº 7, Setiembre 2003
https://www.sculpture.org/documents/scmag03/sept03/reis/reis.shtml