ACTIVITAT

A través de l’espill

DADES
PRÀCTIQUES

“Hiperespai” és una noció de la física contemporània per al·ludir a un espai que té més dimensions de les conegudes: les tres de la geometria euclidiana més la temporal.

The Red Room (2011) de Pedro Cabrita Reis. Tres vidres pintats de roig per la part posterior. Un mirall que tiny la realitat reflectida d’un ambient rogenc. La primera analogia que em va despertar la peça em dugué a l’escena de la série Twin Peaks (David Lynch, 1991) on l’agent Cooper manté una conversa amb un nano en una habitació revestida per cortines. En canvi, entrant i eixint de l’habitació roja de Cabrita, alguna cosa em va fer pensar que encara hi havia una altra escena d’una altra pel·lícula de Lynch: el Club del Silencio.

«No hi ha banda. There is no band. Il n’y a pas d’orchestre.
This is all a tape recording. ¡No hi ha banda! And yet we hear a band.
If we want to hear a clarinet… listen.
Un trombonne “à coulisse”. ¡Un trombón con sordina! Sentez le son du trombone à sourdine. Hear the sound… and mute it…. Drop it. It’s all recorded. No hay banda!
It’s all a tape. Il n’y a pas d’orchestre. It is an illusion…»

 

 

Estes són les paraules amb què es presenta el Club Silencio en la pel·lícula Mulholland Drive. El presentador dona peu a un trompetista que deixa de toca i segueix sonant una trompeta. La solista de la nit cau desmaiada mentre continua sonant la seua veu… Tot és una il·lusió, tot està enregistrat.

Tant The Red Room com el Club Silencio tracten d’evidenciar la infraestructura més banal que deuen amagar el cinema o la pintura, ambdues són un muntatge que genera una il·lusió. Cabrita i Lynch assenyalen als automatismes de la nostra subjectivitat. En habitar l’habitació roja no podem deixar de sentir que som i no som alhora eixe reflex invers en eixa habitació que tracta de seduir-nos. En canvi, açò no és només un artifici, de la mateixa manera que David Lynch no construeix el Club Silencio per treure-li la màscara al cinema. The Red Room i el Club Silencio ens recorden que les il·lusions “són passatges a allò real que no podem afrontar de manera normal” (Mark Fisher, 2015). Club Sliencio i The Red Room són un intent de descórrer la cortina i deixar que la funció comence avisant al públic que, encara que l’obra acabe, continua la il·lusió d’allò real. Deixar nu al teatre, al cinema o a la pintura per exhibir que la realitat segueix sent una il·lusió vestida pel teatre, el cinema o la pintura.

 

“No hi ha habitació. There is no room. Il n’y a pas de pièce.
This is all a painted mirror. No hi ha habitació! And yet we see a red space.
If we want to walk through it… walk.
Une pièce rouge.

Una habitació roja. Mira els matisos de l’habitació roja.
Mira l’habitació… Tanca els ulls… Deixa-la caure. Tot està pintat. No hi ha habitació!

Il n’y a pas de pièce. It’s all… an illusion!”

  • COMPARTIR

ET POT INTERESSAR

ACTIVITAT

Índex Bombas Gens virtual

LLEGIR MÉS
ACTIVITAT

Anna-Eva Bergman. L’exposició des de la perspectiva de la restauració

LLEGIR MÉS
ACTIVITAT

Els paviments hidràulics de la vil·la de Bombas Gens

LLEGIR MÉS