1 Irma Blank

Ur-schrift ovvero Avant-testo, 25-7-01 [Autògraf o avant-text, 25-7-01], 2001
Bolígraf sobre tela 100 x 204,6 cm

L’obra pertany a la sèrie Avant-testo, que inicià l’artista a la fi dels anys noranta. Blank se centra en el registre del temps com a gest, i la seua pràctica se situa entre el dibuix i l’escriptura, de manera que evoca l’espai del llibre, però abasta també pintures o serigrafies. En este cas, Ur-schrift ovvero Avant-testo trenca la lògica lineal de la paraula escrita per a descriure el temps com un moviment circular que comença i acaba amb l’artista, amb les seues empremtes materials.

 

2 Nicolás Ortigosa
Divina Comèdia. Purgatori, 2011
Tres grafits sobre paper 70 x 100 cm c.u.

Nicolás Ortigosa evidencia un gest, una escriptura, a través de dibuixos i gravats que investiguen els límits del suport. Durant una dècada (2005-2015), l’artista treballa en una sèrie de dibuixos i gravats entorn de la Divina Comèdia de Dante Alighieri. Una interpretació del text que sorgia a mesura que llegia. Les tres obres formen part de la sèrie dedicada al Purgatori i mostren un traç fluid i delicat, un gest plàstic pròxim també a l’escriptura.

 

3 Patricia Gómez i María Jesús González
Llibre-cel·la 131, 2009
31 impressions de paret sobre tela 100 x 60 c.u.

La sèrie Libros-celda [Llibres-cel·la] és un «projecte per a presó abandonada» que se centra en la recuperació de detalls arquitectònics i registres (marques, escrits, dibuixos) de cel·les de l’antiga Presó Model de València (en desús des de 1993), en la qual els interns es regien per un sistema iconogràfic de pautes, valors i conductes. Un arxiu de la memòria –de la pell d’un edifici i de les expressions gràfiques o empremtes dels presidiaris– que es recupera i es presenta en una caixa-contenidor. Una caixa que s’ha construït a partir de la porta de ferro de la cel·la concreta que es va intervindre.

 

4 Fernanda Fragateiro
ER, 2017
Suports d’acer inoxidable amb recobriment negre i quaderns fets a mà amb coberta de tela. 200 x 120 x 20 cm

Fernanda Fragateiro centra l’interés a repensar i sondejar les pràctiques modernistes, que materialitza alterant objectes (o paisatges) ja existents, en un intent de revelar construccions i transformacions enterrades en ells mitjançant una estètica minimalista de la forma, el color i la textura de les superfícies. Part de la producció de Fragateiro es basa en la incorporació de llibres a les escultures i instal·lacions, que transforma en elements modulars i signes conceptuals.

 

5 Inma Femenía
Stiffness [Rigidesa], 2016
Impressió UV i alumini manipulat 191 x 694 x 23 cm (total)

Inma Femenía treballa a partir de la percepció determinada pels mitjans digitals entesa com un llenguatge que modifica l’aparença de les formes. Així, l’artista dota d’una pell, d’una experiència tangible i real, la tecnologia digital, i ho fa a partir del treball amb gammes de llum processades, metalls o altres suports. En este cas, a més, Femenía manipula els suports per a dotar-los d’una tensió que no només genera incertesa en l’espectador, sinó que distorsiona, a més, l’espectre cromàtic de la peça.

 

6 Teresa Lanceta
Franges, 1999
Tècnica mixta 250 x 150 cm

Des de principis dels anys setanta, Lanceta centra la producció artística en la «teixidura» com a mitjà d’expressió, explorant els límits del que es considera obra d’art. L’aproximació al teixit se centra en els elements formals, en el que els teixits tenen d’original i propi (tècniques, tradicions, materials, etc.). A partir del teixit, Lanceta investiga un codi primigeni, universal i col·lectiu, que permet una lectura i transmissió d’històries viscudes.

 

7 Patricia Gómez i María Jesús González
Calle San Pedro 27 (El Cabanyal), de la sèrie La casa desplegada, 2005
Impressió de paret sobre tela 250 x 1200 cm

8 Patricia Gómez i María Jesús González
Room rosa (Calle Mediterráneo 29, El Cabanyal), de la sèrie A la memoria del lugar 2007-2008
Impressió de paret sobre tela 243 x 1500 cm

Patricia Gómez i María Jesús González intervenen espais en desús, abandonats, i en recuperen la funcionalitat amb la tècnica de restauració d’arrancada mural denominada strappo. Una tècnica pròpia també de l’arqueologia, i que utilitzen amb la finalitat de recuperar testimoniatges pictòrics i la memòria íntima dels espais a manera d’arxiu i protecció. Els dos projectes proposen respectivament la recuperació per a la memòria d’un antic matador i d’una antiga casa modernista del barri històric d’El Cabanyal (València), que es van trobar amenaçats per un pla de remodelació urbanística des de 1998.

 

9 Heimo Zobernig
Sense títol, 2015
Oli sobre tela 200 x 200 cm

 

10 Heimo Zobernig
Sense títol, 1982-2012
Vint guaix sobre tela 30 x 21 cm aprox. c.u.

Heimo Zobernig qüestiona el relat de l’art en disciplines com l’arquitectura, el disseny o el teatre, i reflexiona entorn del model expositiu, basant-se sempre en els principis de l’abstracció geomètrica i l’ús de formes senzilles. Treballa amb el cartó i la fusta, però també amb mitjans tradicionals com la pintura a l’oli o el guaix. En estes obres explora irònicament les possibles derives del minimal, el pop i altres corrents.

 

11 David Reed
Nº 615, 2011
Oli i pintura alquídica sobre lli. 101,6 x 355,6 cm

Des dels seus primers treballs en els anys setanta, David Reed s’ha inspirat en els llegats de l’expressionisme abstracte, el minimalisme i l’art conceptual. L’artista critica, no obstant això, certs aspectes dels dits moviments, i s’interessa per les noves maneres de crear imatges a partir del cine, la televisió i els mitjans digitals. Encara que partix d’un mitjà tradicional com la pintura, els traços fragmentats que fa remeten a una factura quasi industrial i impersonal, negant qualsevol gest o impuls prèviament no calculat.

 

12 Barbara Kasten
Transposition 9 [Transposició 9], 2014
Impressió digital Flujiflex 152,5 x 122 cm

 

13 Barbara Kasten
Scene 2 [Escena 2], 2012
Impressió amb tinta de conservació 138,5 x 110,5 cm

Barbara Kasten crea ambients interiors abstractes a gran escala. La interacció de la llum, els objectes i els espills revelen noves possibilitats experimentals en el mitjà fotogràfic. Les seues habitacions, construïdes amb materials que suggerixen característiques arquitectòniques –vidre, fusta, algeps o plexiglàs, per exemple–, són interiors que es transformen en composicions abstractes i geomètriques sobre la base de l’ombra, la llum i el reflex. El resultat són imatges que mostren una distorsió de l’escala i la perspectiva, i que enllacen amb les qualitats pròpies del constructivisme.

 

14 Roland Fischer
Serie Façades On Paper I, II, III i IV
[Façanes en paper I, II, III i IV], 2001, 2005, 2008, 2012
Serigrafíes fotogràfiques. 73,5 x 51,2 cm c.u.

Roland Fischer usa eines de la fotografia digital per a representar i fer visible allò que no apreciem en la realitat. Definix la fotografia com un mitjà lligat a la pintura, i el seu treball es configura fonamentalment entorn de dos grans temes: el retrat i l’arquitectura. En el darrer cas, com mostra a la sèrie Façades On Paper, Fischer presenta imatges abstractes, reduïdes a formes geomètriques sense cap referència a la localització, que s’oposen així a qualsevol classe d’interpretació.

 

15 El Último Grito
Mise-en-scène [Posada en escena], 2014
Paper vinílic. Dimensions variables.

Peça presentada en la desena Biennal de Gwangju en el 2014: paper vinílic amb motius de flames i fum pixelat que recorria les parets de la biennal i que dialogava amb la resta d’obres exposades. La trama d’estos motius es torna intel·ligible, però acompanya l’espectador en el recorregut per la sala. En este cas, s’ha envoltat una de les naus de Bombas Gens Centre d’Art per a crear una nova atmosfera arquitectònica i fer plausibles altres narratives en el diàleg amb les obres d’art de l’entorn.

 

16 Ángela de la Cruz
Weight (Cerulean Blue) [Pes (blau ceruli)], 2017
Oli sobre aluminio 159 x 165 x 7,5 cm

La pràctica d’Ángela de la Cruz se situa entre la pintura i l’escultura. Bastidors deformats, trencats, llenços torts o recolzats en terra… Són gestos deliberats i sistemàtics que busquen un resultat cru i irònic, una ruptura amb la bidimensionalitat del llenç i una immersió en l’espai tridimensional. Estos gestos violents d’autodestrucció de la pintura responen a una intenció per part de l’artista de deslligar-se de la grandiositat de la història de l’art i de la pintura com a mitjà canònic.

 

17 Carlos Bunga
Construcció pictòrica #19r, 2016
Fusta, cartó, pitntura, cola. 180 x 150 x 10 cm

El treball de Carlos Bunga s’inspira en l’entorn arquitectònic que l’envolta i l’intervé a partir de les instal·lacions que fa, però també en la resta de formats que usa (escultura, pintura, dibuix, performance o vídeo). El procés propi de la creació és visible en tota l’obra de l’artista, que habitualment usa materials quotidians i humils per a investigar la interrelació de tota una sèrie de binomis: construir-destruir, fer-refer, micro-macro, investigació-conclusió. El resultat són obres aparentment delicades, que partixen d’un estudi de la combinació de color i materialitat i que emfatitzen, alhora, la performativitat de l’acte creatiu.

 

18 Pedro Cabrita Reis
Les Verts #2 [Els verds #2], 2012
Acrílic sobre tela 171,5 x 121,5 x 13,5 cm

Pedro Cabrita despulla les obres d’allò real per a arribar a una abstracció que pretén sintetitzar des de la materialització del temps fins a la reestructuració de l’espai. A partir de materials de construcció o objectes «trobats», Cabrita revela la matèria més que la pintura o l’estructura més que l’escultura. En les sèries Les Bleus i Les Verts, l’artista treballa sobre la base de cartells publicitaris –competidors, a juí seu, de la pintura– que cobrix d’una capa d’acrílic que ocupa el llenç; deixa a la vista, no obstant això, una franja de lli. El marc es compon de tanques publicitàries de metall i vidre.

 

19 Fernanda Fragateiro
Muro [Mur], 2017
160 blocs massissos de formigó prefabricat rosa. Dimensions variables.
Cortesia de l’artista / Galeria Filomena Soares (Lisboa)

Les referències a l’arquitectura de l’artista són visibles en la peça Muro, una paret de rajola de formigó construïda de manera sòlida en l’espai, que no obstant això es destruïx deliberadament en el centre. La peça va ser pensada com una ruïna en diàleg amb Indeterminate Façade Building (Edifici de frontera indeterminada), obra de 1975 del grup SITE (Sculpture in the Environment).

«Hiperespais» és una reflexió entorn de l’arquitectura i la percepció en l’art contemporani, a partir d’una selecció d’obres de la Col·lecció Per Amor a l’Art.

 

 

“En l’art contemporani, l’arquitectura s’ha convertit definitivament en una superfície relacional, on el moviment configura els espais i els nostres propis jos.”

Marisa García Vergara

 

«Hiperespai» és la noció que fa servir la física contemporània per a al·ludir a un espai que té més dimensions de les conegudes. A partir d’este concepte i d’una nova manera de concebre la percepció, que involucra allò sensorial i allò cognitiu, l’espai s’entén com un producte de la projecció de la nostra memòria i de les nostres accions, més enllà d’un simple contenidor d’objectes i cossos.

L’art contemporani, en eixe sentit, fa un ús inventiu de l’arquitectura: obres concebudes com a mapes de la memòria, construccions fluïdes internes o externes, fragments d’espais viscuts o estats de la ment. L’arquitectura esdevé un embolcall, una pell, que conserva el poder originari de protegir el cos. Eixe concepte de l’arquitectura com a «pell» pren forma d’arxiu en les obres de Patricia Gómez i María Jesús González —la memòria de les superfícies activada en forma de matèria i convertida en lloc de mediació entre l’objecte i el subjecte— o en la sèrie de façanes de Roland Fischer: arquitectures de les metròpolis contemporànies convertides en imatges planes —objectes—, aïllades de qualsevol context geogràfic o escala humana, a la manera de pintures abstractes. Un arxiu que no documenta, anul·lada qualsevol referència material o vincle amb la realitat mitjançant l’abstracció i la serialitat. Com Fischer, Barbara Kasten fa ús de la fotografia, en el seu cas per a reproduir un espai imaginari, creat, sense pretensió de vincular-se a cap realitat, mentre que David Reed i Heimo Zobernig apel·len amb la pintura a la percepció i al moviment per a mostrar espais atemporals a partir del color, de contrastos de llum o de superposició de plans.

Un altra classe de pell és la que revela Inma Femenía a partir de la investigació sobre la percepció condicionada per l’àmbit digital que, alhora, conforma una experiència tangible i real del món físic: allò digital com una segona naturalesa, una pell estirada i esvarosa que qüestiona la idea de la pantalla com a extensió plana i immaterial. Les obres d’Ángela de la Cruz, Pedro Cabrita i Carlos Bunga experimenten amb elements de l’arquitectura i proposen un pont entre la realitat de l’obra d’art i la confirmació que eixa realitat existix en la vida quotidiana, evocant la memòria d’espais habitats. Conjunts de materials que són escultura, pintura i arquitectura, sense ser cap de les tres coses. Eixa materialitat retorna als espais la seua condició transitòria, nòmada, característica compartida amb l’obra tèxtil de Teresa Lanceta —el teixit com a pell de l’espai primigeni que va assenyalar un lloc i va construir un espai— i amb els treballs d’Irma Blank o Nicolás Ortigosa entorn de l’escriptura sobre la superfície entesa també com a origen. Fernanda Fragateiro involucra el cos de l’espec tador/obser vador en les seues instal·lacions —situades entre l’arquitectura i l’escultura—, cosa que aconseguix intervenint directament sobre l’arquitectura de l’espai expositiu transformat per El Último Grito. En definitiva, catorze artistes que mostren diferents formes plàstiques en diàleg amb l’arquitectura, concebent l’espai com a construcció material, producte d’un imaginari col·lectiu.

«Hiperespais», comissariada per Julia Castelló, Nuria Enguita i Vicent Todolí, s’acompanya d’un llibre d’artista de Fernanda Fragateiro —dissenyat en col·laboració amb Jaume Marco i editat per la Fundació Per Amor a l’Art— que inclou un text de Marisa García Vergara. A excepció de la instal·lació Muro, de Fernanda Fragateiro, les obres pertanyen íntegrament a la Col·lecció Per Amor a l’Art.

 

Vídeo de l’exposició amb comentaris de les comissàries Nuria Enguita, Julia Castelló, i Vicent Todolí.